«Mort de la terra és esdevenir aigua
i mort de l'aigua esdevenir aire i de l'aire foc, i a l'inrevés.»

Heràclit

1. El missatger que no esperava

Per força, sota aquesta calitja, la ciutat ha de sentir-se com ella quan té el cap embotat. La Diana Alòs ha tornat perquè vol deixar enrere una vida rònega i perquè fuig de tot. També havia arrencat a córrer perquè passava dels quaranta, i ni tan sols feia veure que escrivia, per continuar enganyant-se. Al carrer del Comerç, frena en sec i es posa en sentit contrari, per aprofitar un aparcament que hi ha a mà esquerra. És massa just, però hi farà entrar el vell 127, com sigui, i allà es quedarà. No el pensa tocar més. Quan baixa del cotxe, li cau a sobre una bafarada més ofegosa del que s'esperava, i tem que el cervell li bulli dins del cap. 

Comprova l'adreça i veu que ha aparcat just al davant del bar. Entra i de seguida localitza l'home baixet i gras que li ha de donar les claus. El reconeix pel cap pelat i brillant, i també pels solcs que li travessen la cara. Li diu que ve de part de la Marcel·la. Ell pregunta com ha anat el viatge, mentre s'eixuga les mans al davantal. A aquella hora encara no hi ha gairebé ningú, i els tamborets estan meticulosament distribuïts al voltant de la barra, cadascun a la mateixa distància del següent, sobre un terra hidràulic deteriorat en els llocs de més pas. Com el local és de llum tènue, això deu passar desapercebut a la majoria dels clients. A cada taula hi ha una candeleta de parafina per estrenar. L'home treu les claus de la butxaca. La Diana les agafa, diu «gràcies», i marxa sense respondre ni donar opció a cap pregunta més. L'home només ha estat a temps de dir que l'esperava.

El pis que ha llogat és a dues passes, al carreró sense sortida, a tocar del bar. La Diana n'ha tingut prou per no saber què n'ha fet, de les claus. Remena la bossa i no li queda més remei que escampar tot el que hi du al llindar de la porta. El portal és estret, llarg, i més llòbrec del que recordava. Al fons hi ha l'ascensor enreixat i, enganxat amb cinta de carrosser, un «Fora de servei» escrit a mà. Puja els esglaons de canto rodó, a poc a poc i resignada. De tant desgastats com estan, segur que són un perill. Al mateix ritme que puja les escales, alguns records li passen pel cap. La Diana pensa que tot anava de la millor manera possible i que tot la conduiria sense gairebé adornar-se'n, d'una vida a una altra. 

Havia tornat cap a casa a l'acabar la facultat, no pot dir amb exactitud quant temps feia. No es volia casar, això sí que ho pot assegurar, i per això va maquinar els preparatius d'una celebració insòlita, transgressora en realitat, per resquitar-se del tràngol d'haver de passar per l'adreçador. El que passava és que, després de deu anys, no trobava més excuses per continuar dient que encara no. Un diumenge al matí va pensar que, en realitat, no en calien tantes d'excuses, i també va pensar que alliberaria tothom de les seves manies. Va ser quan la Ruski se li va enredar entre les cames i la va fer caure. El cafè acabat de moldre ho va esquitxar tot. L'Aitor, que ja sortia de casa, se li va plantar al davant. Només comprovava si el sofà de vellut s'havia tacat. No va preguntar què havia passat, ni com estava ella, ni per què plorava a raig fet. Només li repetia, amb la veu sorneguera de sempre, que s'aixequés, que fes el favor, que era un desastre i que què faria ella sense ell. Els llavis de la Diana van anar per lliure i van dibuixar un somriure que ensenyava totes les dents. Mai ho feia, pels xarops que havia pres de petita. Potser ell tenia raó i tot era una calamitat, i avançava de forma inevitable cap a un final que consistiria en morir un dia qualsevol, sense haver sabut mai, en absolut, que tot havia estat un desastre. No havia pensat mai que agrairia tant a aquella gateta esquifida de pèl taronja, amb taques d'oli de motor al llom, que es colés d'una revolada a la seva vida. La seguia cada dia, sense descans, de la plaça a casa. Davant la insistència, i malgrat la seva al·lèrgia als gossos, les gramínies, les oliveres i els gats, una tarda li va aguantar la porta. La gata es va colar a correcuita, per si de cas la dona se'n repensava. No s'hi va repensar, i ara li acabava de posar la realitat davant els nassos.

Al sobreàtic es fa la llum. La Diana bufa, com si hagués fet un cim impossible, carregada amb dues bosses i amb la Ruski dins una cistella de transport improvisada. L'àvia de la Marcel·la tenia les parets del rebedor pintades d'un vermell eixordador, ofegat, ara, sota la pols. L'entrada està desangelada, haurà de comprar, almenys, un penjador. En comprarà un de peu. El menjador també és vermell, i l'envolta un fris de noguera. El terra cruix a cada passa. Hi ha una taula i dues cadires de faig a joc. També hi ha un sofà de línies rectes de dues places, entapissat, de color verd menta. El pis és petit, però lluminós. La nevera està endollada, però buida. No té massa gana, i encara menys ganes de baixar a comprar. Desfà l'equipatge a la babalà, de la mateixa manera que l'havia fet amb les quatre coses arreplegades de ca la mare, i les dues de casa de l'Aitor. 

Quan surt de la dutxa, fa un WhatsApp a la Marcel·la per quedar, així s'anirà fent al nou paisatge. Per sort, demà la biblioteca no obrirà fins a les tres. Toquen al timbre de dalt, i obre sense preguntar, embolicada en una mena de parrac que havia trobat damunt el llit. Guaita des de darrere la porta i el veu. Després es trencarà el cap intentant recordar si era home o dona, si era jove o gran, si anava vestit de carrer o d'uniforme. Recordarà, això sí, que li havia dit que tenia un paquet per a ella i que li havia donat amb les dues mans. Recordarà només que havia tancat la porta d'un cop de peu. També recordarà que no li havia vist la cara perquè li tapava una visera llarga. Deixa el paquet damunt la taula i s'afanya a vestir-se. Encara farà tard!

El cambrer la mira insistentment als llavis. Potser està com una tàpia. Li demana què vol prendre. El davantal que li penja sota la panxa és més brut que net, fa bé de dur-lo fosc. Per la seva experiència recent, pensa que és millor ser curt de paraules amb aquella dona.
—De moment esperaré. Gràcies!
L'home mou el cap en senyal de desaprovació, encén una candeleta i se'n torna.

Ha escollit aquella taula perquè és rodona i de marbre, la majoria són rectangulars i de fòrmica marró, però sobretot perquè és en un racó. Observa les cares desconegudes que l'envolten. La gent li sembla esquerpa, quan la realitat és que mostren una indiferència absoluta per tot i per tothom. L'ànsia que té de novetats es va transformant en una certa paràlisi i, alhora, l'envaeix un desig immens de fugir corrents pel mateix camí per on havia tornat. Quan la Marcel·la li havia parlat de la substitució, va pensar que ella no havia estudiat paleografia per catalogar llibres en una biblioteca, ni per fer callar marrecs i, cada cop més, també a adults. Però la feina era a la Bonnemaison, i havia de sortir corrents de casa dels pares, de la pompa que ho envolta tot amb els pares de l'Aitor, i de l'Aitor mateix. Demana una copa de vi negre, i es força a beure a glops petits, perquè se l'empassaria de cop. En realitat, la gent no és tan aspra com havia pensat, i, pel que fa a les pors, no seran per tant. Se sent el cos flonjo, i es promet a ella mateixa que mai no desfarà el camí que l'havia portat fins allà.

La Marcel·la fa més tard del que era habitual en ella. Quan per fi arriba, sembla que vingui de córrer una marató. S'atura al mig del bar. La Diana s'adona que no la veu. Està més prima, i més jove. No s'ha estirat els cabells i gairebé no du maquillatge. Per si no n'hi havia prou, ara encara és molt més... més tot que ella! A aquesta sembla que l'hagin fet una nit d'estiu! Però, llàstima que la faldilla de polipell marró no li està gens bé amb els colors del top.
—No has trobat una taula més amagada?
—Si us plau, dos vins.
Li fa un petó de voliac, i mig bar es gira a mirar-se-les.
—Vaig prometre omplir una mica la nevera, ho sé... Tot el dia que vaig de cul...
—Au, va! Calla i beu!

Ja són més de les tres de la matinada, quan la Diana regira tot el que havia deixat escampat damunt la taula, fins que troba el necesser. Només pensa a rentar-se les dents i anar a dormir. La Ruski la mira insistent des del bell mig d'aquell desori, immòbil i sense dir ni meu. Amb un moviment precís, fa caure el paquet que havien portat a la tarda. La Diana no arriba a veure l'instant en què toca a terra. Només ho sent perquè el llum del menjador s'ha apagat. No hi havia pensat mai més, en el paquet, i això que li volia donar a la Marcel·la, perquè devia de ser per la Marcel·la, perquè ella acabava d'arribar i, per a ella, no podia ser. Té la boca com si hagués mastegat pols. Avança a les palpentes i ensopega amb tot el que troba de camí a la cuina. La Ruski la segueix amb paciència i l'espera quan se li avança. El fil d'aigua de l'aixeta de la cuina és tan prim que la desespera. Amb un got sense acabar d'omplir a la mà, clava la mirada en la foscor del menjador: allò ha de ser un mal contacte, i no serà difícil d'arreglar. Encén la llanterna del mòbil per veure si, amb el ganivet més petit que ha trobat, pot treure els cargolets rovellats i caparruts de la tapa de l'interruptor que havia sentit espetegar. Després seu a terra, a la vora del paquet que estava molt ben embolicat amb paper d'embalar. No té adreça, destinatari ni remitent. No sap qui l'hi havia portat. No sap per a qui era, ni sap perquè l'havia agafat sense preguntar.

És una capseta de cartró. Dins, hi ha uns papers. Primer treu dos fulls doblegats en quatre. Després, tres fulls més petits, també doblegats en quatre i corbats perquè els havien enrotllat com una cigarreta. També hi ha un sobre obert, sense destinatari i sense remitent, amb una carta dins. A més hi ha fulls amb la mateixa cal·ligrafia, però potser més apressada. Agafa els tres fulls més petits i els allisa. A la Ruski se li acaba la paciència, i amb la lucidesa de què només són capaces certes espècies, li clava les pupil·les aprimades: «Saps què? Que ja t'ho faràs!»

La son comença a rondar-la, primer com si arribés en onades suaus, però de seguida l'arrossega com un tsunami. Només tancarà els ulls uns instants i es recolza a la paret. Dues hores després, el cap li fa un sotrac i s'aixeca del terra. Camina per desentumir l'esquena i l'espatlla dreta, sobretot l'espatlla. Mira pel finestral del menjador i pensa que la nit és molt clara. En realitat, s'havia fet de dia. Es prepara un cafè. No val res! Torna a agafar la carta del sobre. Es deixa caure al sofà i llegeix, però ha de tornar enrere més d'un cop. S'estira. Ara dormiria de debò. Tanca el ulls i refà algunes frases en el seu cap. Seu i torna a rellegir. Va a buscar la carpeta on guarda les notes que escriu. La buida i les estripa: tot plegat són quatre gargots en quatre retalls de paper. Hi desa les cartes que ha llegit i també algunes cabòries que ha escrit en el paper d'embalar, perquè sap que, si no pogués recordar tot el que li ha passat pel cap, s'arrancaria els cabells.

2. Tothom val més quan lletra aprèn

Dominada pel desfici, no ha fet més que dormir a batzegades tirada al sofà, durant el que quedava de matí. Es desperta a la una, i com que el que li cal, més que menjar, és dormir, el menjar no li passa; i com per a dormir ja no hi ha temps, es passa una bona estona sota una dutxa, que raja més calenta que tèbia i que, de tant pobra, li fa perdre la paciència. Baixa les escales amb una magdalena emmatxucada a la mà, que havia recuperat d'una bossa de plàstic amb tot de coses sense sentit i, amb un cafè engolit d'un glop, fet amb una cafetera de càpsules, que és el mateix que beure cava esbravat oblidat en una nevera: un despropòsit. Tomba el carrer i, a la placeta del Comerç, sent l'olor de cafè acabat de moldre. No se'n pot estar, el ressegueix i arriba a un petit local, amb dues taules i un taulell de pam. En demana un de doble, per emportar. S'havia d'espavilar, ben espavilada, i ben aviat. És d'hora per l'entrevista, i bada tot fent i desfent Sant Pere Més Baix.

Encara no són les tres, però entra a la Bonnemaison i demana per la Glòria López. Arribar tard no és de rebut, com tampoc ho és arribar massa aviat, però ja n'estava cansada, de rodar.
—Arribes amb antelació! Res… passa. Aquí tothom em diu Llopis.
La Llopis és una dona allargassada com una tija, i una mica maldestra de moviments. Les erres li costen de pronunciar, i la fan semblar francesa. Mentre parla, es puja les ulleres amb el dit mitger. Li sembla que la Diana té massa inflades les bosses dels ulls. Du la brusa de pell de bambú cordada fins l'últim botó, i la cabellera perfectament recollida.
—De contacte amb els usuaris, ben poc. Com a tot arreu, vaja! Ells mateixos passen el carnet i els documents pel lector de codi de barres. On tindràs més feina és a recollir, classificar i desar els documents. La gent t'ho remena tot en un tres i no res!
La Diana s'adona ben aviat que tot allò serà massa ensopit. El que més l'engrescarà seran les activitats que s'hi organitzen.
—Doncs ja ens hem entès. Et pots quedar una estona, si vols. Jo tinc feina. Demà, a les nou. A dos quarts obrim al públic.
—Gràcies! Faré un tomb.

El lucernari de la biblioteca és esplèndid: un emplomat de vitralls blancs, grocs, ocres i uns que li semblen de color blau cobalt, però que en realitat són blau ultramarí, que dibuixen una rosassa formidable al centre. Una sanefa dels mateixos tons envolta la claraboia, i traça una garlanda a les puntes, partida als dos trams centrals de l'oval, i amb versals negres, s'hi llegeix: «Tota dona val més quan lletra aprèn». S'havia encantat, no tant per l'espai, magnífic, com pel cansament. Torna en si i s'adona que ha de treure, d'on sigui i com sigui, forces que no té i que necessita. La festa improvisada d'anit, la nit roent de la ciutat vella, el neguit per la nova feina en precari i la troballa de la matinada, l'han deixat mig estabornida, com si fos un pardal estavellat contra un vidre impol·lut. Encara pujarà als prestatges del segon nivell. Hi passeja, resseguint la barana que l'obre a la sala de lectura, i s'hi aboca. A aquella hora, les taules són buides. Tot just posa un peu al primer esglaó per baixar, quan s'adona que algú li parla:
—Disculpi'm. Em pot ajudar? Vostè treballa aquí?
—Sí, podríem dir que sí, però...
—És només un instant. Crec que no he pres bé la signatura, i per no tornar a l'ordinador...
En aquell rostre adverteix la il·lusió d'una simetria perfecta, i, per un instant, recrea en el seu cap la veu mesurada, que li ha semblat familiar, com de tota la vida. Li fa gràcia que recolzi la mà esquerra a la part baixa del maluc, i com mou la dreta quan parla. Si es perfilés una mica les celles, realçaria encara més el seu atractiu.
—Sí, sí. Digues.
Desfà el tram d'escala que havia fet i es disposa a atendre el seu primer usuari.
—Sí. M'interessa aquest llibre de Bell Hooks. 
Com la Diana encara no hi treballa, tira pel dret i recorre a la Glòria, que li porta Teoria feminista: del marge al centre, en un dir amén, i se'n torna.
Mentre l'agafa, diu que li diuen Rubi.
—Sí, és aquest. Un treball interessant. Amb eines per canviar el que no funciona, no penso contribuir a més calamitats!
La Diana alça la vista.
—Sí! Tothom val més quan lletra aprèn. Bona tarda!
Mentre s'allunya i se'l mira, sense saber com ni perquè, li surt un fil de veu:
—Jo, em dic Diana.
Ell es gira sense deixar de caminar, i amb un somriure, i sense badar boca, afirma amb el cap. Ella no pot moure cap part del cos fins que recupera la voluntat i s'imposa sortir de l'embadaliment, per descobrir si en traurà alguna cosa, de les càbales que havia fet durant la nit.

Com trigarà igual, si no menys, a peu que amb transport públic, surt corrents cap a Via Laietana, salta a l'altra banda de la Rambla i arriba al carrer Hospital. Un cop a la biblioteca, s'aboca a l'ordinador. Amb les signatures que troba, es dirigeix a la secció de literatura medieval. D'un prestatge, estira pels lloms els exemplars de Lo somni de Bernat Metge.

Quan arriba a casa, troba a la Ruski plantada davant l'entrada. L'esperava per fer-li els miols que sap que la fan sentir culpable. En el fons, té raó: l'ha abandonat de qualsevol manera, sense canviar-li l'aigua, sense reposar-li el menjar, que havia devorat des de la tarda anterior, i sense netejar el sorral. De pinso no n'hi havia més. Abans que sigui massa tard, baixa les escales de dues en dues i es llança a una recerca desordenada, per tal de trobar qualsevol botiga on comprar-ne un qualsevol. No s'ho mereix això, però, ara per ara, és el que hi ha. Demà ja demanarà el granulat de sempre. Al tornar, agafa el llum de la tauleta de nit, el posa sobre una cadira i l'apropa al sofà. Clava els ulls en el fris de noguera que havia deixat desartillat anit, al treure la tapa del interruptor. Agafa l'exemplar de Lo somni que s'havia emportat, el facsímil editat per Josep Maria de Casacuberta, de 1924, perquè havia vist que el cartoné de la contraportada estava malmès per la part inferior. En rellegeix fragments i, en veu alta, pronuncia la frase que havia recordat: «Trenca lo pont per on ést passat, en manera que no et sia possible retornar». Les cartes que li havien arribat són plenes de retrets... Sembla que són més de desamor que d'amor.

Serà la seva segona nit a Barcelona, en un pis tronat i amb la nevera deserta. Demana que li portin una pizza i una ampolla de vi negre. Potser no serà dels bons, però si la Ruski s'ha de conformar, ella també ho haurà de fer. Ves quin remei! Després torna a llegir la segona carta, la del sobre obert. Es jugaria la pell que vol conduir el seu destinatari a aquest llibre en concret. L'haurà de rellegir per treure'n l'entrellat. L'autora hauria amagat, dins la contraportada, els altres dos fulls sense sobre? No ho sabrà mai, però això no importa. El que importa és que tot allò és de veritat, com passa a la ficció.

Fins aquí l’avançament editorial de “Els Artefactes de la Memòria”.
L’obra completa estarà disponible molt aviat en format e-book i en paper a través d’Amazon KDP.

Índex del llibre

1. El missatger que no esperava

2. Tothom val més quan lletra aprèn

Carta u

3. La muntanya que no respon

Carta dos

4. La remor de l'aigua

Carta tres

5. Sobre la terra i sota el mar

6. La sang traïda

7. La veu perduda

8. El cau de la fura

9. El cant sense tornada

10. Les imatges mudes

Carta quatre

11. La serp de fum

Carta cinc

12. Encega el rostre de la mort

13. Qui caça als caçadors

14. El fred d'un altre temps

Carta sis

15. La memòria que s'emporta la mare

16. La dona del monstre

17. La clau de l'abisme

18. La nit de les arnes

Carta set

19. El guardià del foc

20. Les que no passen de llarg

21. Les vides que ens viuen